Joxe Mari Bakero:"Accepto la banqueta però no em resigno"

El navarrès Joxe Mari Bakero és el capità d'un Barça que està en trasformació. Ell va formar part, amb Salinas, Zubizarreta, Txiki i Goikoetxea, d'un equip ple de bascos i campió. Els temps han canviat i ara hi triomfen jugadors de tot Europa i Amèrica Ell, però, continua sent un referent al vestidor. A banda dels jugadors catalans, no hi ha qui pugui explicar millor als nouvinguts què se sent al cercle central del Camp Nou abans de començar un Barça-Reial Madrid o al balcó del Palau de la Generalitat quan es té una copa a la mà. Hem parlat amb el jugador Bakero i el goizuetarra Joxe Mari.

Quina va ser la teva impressió en arribar a Barcelona ara fa nou anys?

Jo no venia espantat, el que passa és que venir a un equip com el Barça, des de fora es veu d'una determinada manera i per això m'ho mirava tot amb una certa preocupació. Fet i fet, véns a un equip on és molt difícil jugar i a més hi ha el repte professional; però d'altra banda tens la seguretat que saps el que pots fer. Sempre he estat un jugador que treballa, per sobre de totes les coses. Per tant, en aquest sentit no tenia por, més por tenia de les situacions externes que es plantegen moltes vegades.

Des d'aquÍ, com recordes Euskal Herria?

És casa meva i, per tant, la recordo sempre amb molta estimació. Ara bé, els anys fan que aprenguis a situar-te i això significa que si en els primers tres o quatre anys sempre et planteges que casa teva és allà, ara ja fa nou anys que sóc aquí. Vulguis o no, psicològicament, t'adaptes a la situació. Tot i així, jo sempre recordo la família allà i en conseqüència, sempre tinc present allò. Sobretot, sóc basc.

El fet que hagis escollit Sitges per viure té alguna vinculaciÓ amb la proximitat del mar, com al PaÍs Basc?

Sí, sobretot té relació amb la forma de vida que jo feia a Euskadi. La vida en una gran ciutat com Barcelona és totalment accelerada, vas de bòlit a tot arreu i en canvi, Sitges em permet viure en un poble petit i tenir molt més contacte amb la gent. La relació personal és completament diferent. Pràcticament convius com ho faries a Zarautz, a Sant Sebastià o Pasaia, perquè al cap i a la fi ets un més del poble. A més a més, hi ha el mar. Hi ha mentalitat de poble i, per mi, això és molt important. Un dia se't pot oblidar el pa o el diari i te'l porten a casa. És a dir, són petites coses però que, en qualsevol cas, en una gran ciutat no les pots aconseguir. Els primers anys intentes conèixer bé Barcelona i tots els voltants i, en aquest sentit, per mi Sitges és el que més s'assembla a la meva forma de pensar, de viure i de concebre la vida com ho he fet allà.

Com ha canviat la teva vida des del naixement de la teva filla?

Bàsicament no ha canviat, és a dir, el dia a dia no ha variat. El que sí que canvien són els valors. Sobretot jo crec que comences una etapa molt més seriosa i responsable, i sobretot amb molts més plantejaments de futur. Bàsicament és això: comences a plantejar-te el futur de veritat i l'afrontes i t'adones que t'has d'espavilar.

T'agradaria tenir una famÍlia nombrosa com la que tu has tingut?

No. Ara estem esperant el segon fill i ja veurem com va. Jo he estat fill de família nombrosa i això no m'espanta, però en general crec que un nombre de fills ideal és tres. Això no vol dir que n'hàgim de tenir tres, però sí que em sembla que seria ideal.

Diuen que sempre intentes donar imatge de dur, de persona seriosa. És cert o darrere de la imatge hi ha una persona sensible?

Sí, sóc una persona, no una mica, sinó que molt, molt sensible. Pel que fa a això de ser dur o no ser-ho, més aviat crec que sóc una persona que he après a analitzar les coses. Quan surts, sempre pots donar una sensació de fredor, però d'altra banda crec que en la nostra professió és una actitud necessària. En un club com el Barça, necessites transmetre a la massa social el que vols dir. Jo normalment transmeto aquelles sensacions que són importants. A la meva manera procuro, sobretot en les situacions difícils, dir allò que penso però de la manera més suau i conciliadora. Crec que sóc una persona molt sentimental, però també reconec que a la meva feina, amb els anys, et tornes més fred, més valoratiu.

A banda del futbol, quines altres aficions tens?

El cert és que he passat 16 anys frenètics des que sóc professional. A mi se'm fa molt difícil mantenir la concentració en més de dues coses. Hi ha qui diu que es pot estudiar mentre ets futbolista, fer una carrera jo crec que és molt difícil, o bé aquesta és la meva experiència i la que veig al meu voltant. Sobretot quan parlem de jugadors com jo, que hem començat a Primera Divisió amb 17 anys, és molt difícil. Ara, a mesura que em faig gran, tinc també més ganes de fer coses, d'estudiar. Sempre he tingut la sort d'estar en equips que han jugat la UEFA i he estat també sempre a la selecció. La meva vida ha estat molt atrafegada i no he pogut fer grans coses a banda del futbol. No sóc tampoc una persona de grans aficions, el meu compromís amb el futbol ha estat total a tots els nivells i, a més, crec que ha de ser així.

Segueixes pensant que un futbolista és un privilegiat que viu fent allÒ que més li agrada?

Sí, per descomptat. Però, en qualsevol cas, crec que la gent i fins i tot nosaltres els futbolistes tendim a confondre les coses en aqueste aspecte. Crec que, en una situació com la que vivim, cal acceptar que som privilegiats, però això no vol dir que ningú no ens regali res. Jo em sento privilegiat, sí, però he estat vinculat al futbol tota la vida i mai ningú no m'ha regalat res. Em sento privilegiat sobretot pel fet de poder estar cada dia fent la meva feina a l'aire lliure, entrenant a l'aire lliure encara que plogui o faci fred. Penso que no es pot comparar això amb el fet de treballar 8 hores tancat en una oficina o voltant carrers, o a l'autobús, o al cotxe, o fins i tot passant-te el dia escrivint a màquina, per molt que t'agradi. Crec que el fet que la nostra activitat es faci a l'aire lliure és un gaudi que supera qualsevol altra professió.

Interior

Color favorit:	Verd
Un cantant basc:	Benito Lertxundi
Un cantant estranger:	Rod Stewart
Un equip de futbol:	Per mi, en aquest moment, el Barça
Un entrenador:	He tingut la sort de jugar amb entrenadors molt bons i cadascun d'ells en el seu moment han tingut un paper molt important.
L'últim llibre que has llegit:	Vendeta
L'última pel·lícula que has vist:	Ni me'n recordo, perquè fa més de dos anys que no vaig al cinema.
Un cap de setmana ideal:	Normalment sol ser entre setmana. Moltes vegades amb la meva dona anem a algun hotel que estigui a hora o a hora i mitja de Barcelona, sopem fora. Hi passem la nit i l'endemà tornem. És perfecte perquè em relaxo molt.
Si no fossis futbolista, què series?	Mai no m'ho he plantejat perquè crec que la meva carrera com a futbolista va començar tan de pressa que no vaig tenir temps de plantejar-m'ho.

Com t'has adaptat a Catalunya?

Això és paral·lel a com t'has adaptat a la teva activitat professional. A mi, l'activitat professional m'ha anat francament bé i això s'ha reflectit en la part personal. He fet grans amics, que espero que siguin per a tota la vida i, per tant, en aquest sentit no tinc cap queixa. En qualsevol cas, crec que hauria passat el mateix si hagués estat en una altra ciutat. És a dir, que no vull semblar el típic que queda bé dient que tota la vida ha estat culer i tot això. Vaig arribar al Barça i mai no havia estat del Barça. Passa que després de 9 anys aquí, ara sí que em sento un culer més.

I el tema del català, com el portes?

Podria parlar català tranquil·lament, però tinc una forma de ser molt clara, la meva manera de parlar i de presentar-me davant de la gent i de la premsa està molt definida i no seria jo si m'expressés en català. Sóc una persona a qui agrada matisar molt les coses, no m'agrada que s'utilitzin les paraules si no m'interessa. Procuro que s'entengui perfectament el que vull dir i crec que això no ho podria fer en català. Entenc totalment els catalans quan ens demanen que parlem el català, però aquest és el meu plantejament. No obstant això, en l'àmbit del carrer, en l'àmbit personal, a les botigues, en alguns sopars, puc parlar en català, no perfectament però sí que puc.

Vas gaire al País Basc?

No, molt poc. Hi vaig a l'estiu i per Nadal. Enguany, a més, hi haurà el problema que per Nadal només tindrem un dia lliure i, a més a més, el nostre fill ja haurà nascut. Per tant, no sé si hi podrem anar. És que el País Basc és a prop, però també és lluny; és a dir, és a prop quan tens una necessitat urgent, però la meva vida està encaminada aquí i aleshores resulta més fàcil que la meva família i que els meus amics vinguin aquí, que no pas que jo vagi allà, sobretot perquè ells tenen molts més dies lliures.

Segueixes habitualment les notÍcies que es produeixen aquÍ i al País Basc?

Sí, normalment les escolto amb molta atenció.

I com veus la situació al País Basc?

Aquest és un tema en què mai no he entrat per diverses raons. En primer lloc, perquè a nosaltres, els futbolistes, tothom ens ha volgut utilitzar. Feies qualsevol tipus de manifestació i per totes bandes t'utilitzaven. A mi mai no m'ha agradat sentir-me utilitzat per ningú perquè, quan vull fer alguna cosa, la faig amb absoluta llibertat. Això sovint es confon amb una certa falta de compromís o amb una imatge d'estar per sobre de qualsevol situació. I he de dir sincerament que no. En la mesura, tant en un pla personal com professional, que he pogut aportar alguna cosa en benefici d'Euskadi, ho he fet. Però no ho faig per quedar bé, sinó perquè vull. Quan tu et posiciones políticament, tothom ho utilitza per a la seva bandera, i jo no he estat bandera de ningú ni he pretès ser-ho.

Què penses quan ets a la gespa del Camp Nou i saps que t'estan mirant cent mil parells d'ulls?

Per mi és una sensació estimulant, no em sento un déu com s'ha dit a vegades. A mi m'estimula. En definitiva, aquesta és la nostra feina i tu estàs mentalitzat per estar en aquesta situació. Passa que aquest camp és espectacular, sobretot quan és ple. L'altre dia que no jugava i estava veient el partit des de la grada, vaig pensar que probablement del futbol, una de les coses que més trobaré a faltar és no poder ser allà baix. Però no perquè pensis que ets important, sinó pel que sents. I és tanta la sort que tens durant vuit anys, jugant cada tres dies pràcticament... Això és una cosa que m'emportaré, encara que lògicament al principi serà una de les coses que més enyoraré.

La Llei Bosman farà que els planters dels equips desapareguin?

No exactament. Però els equips de planter, si volen guanyar títols, ho tenen molt difícil, perquè depèn totalment de les fornades de jugadors. Pots passar-te deu anys sense que hi hagi un equip competitiu. Per tant, és una cosa que ja ve d'abans. Si canviarà molt ara amb la Llei Bosman? Doncs no ho sé, sincerament. Ara per ara, sí que ha canviat, a curt termini sí que han canviat les coses. Cal pensar que el futbol, a més de ser un esport i un espectacle, també conté una gran part de sentiment. Cada jugador pot posar la part que li sembli d'aquests tres elements. Ara bé, hi ha equips que tenen un component de sentiment molt gran i aquesta mena d'equips hauran de cuidar-se, ja que els jugadors que més part de sentiment posen són els de casa, els que més ganes i sentiment transmeten. Per tant, crec que és un canvi momentani el que ha portat la llei Bosman. Res tornarà a ser com abans, és a dir, és possible que no hi hagi dotze o catorze jugadors del planter, però cada equip haurà de tenir la seva part de jugadors de la casa, perquè al cap i la fi són els pilars, els fonaments d'un equip. Un estranger necessita quatre anys des que ve fins que s'adona i entén realment què és tot el Barça. I això, t'ho garanteixo jo.

Sembla aleshores que el cas de l'Athlètic de Bilbao és de resistència absoluta?

Sí. És un orgull per ells mantenir-se allà. I en el fons, crec que tots desitgem que sigui així. Respecto molt la seva filosofia i m'alegra, però ells han de dictar la seva trajectòria i això depèn molt dels resultats.

Quin creus que és el motiu pel qual surten tants bons jugadors del País Basc?

Bé, darrerament això s'ha aturat una mica. Però, en qualsevol cas, crec que els jugadors bascos, qualsevol persona basca té una cosa important: som molt disciplinats, en general, i treballadors. Amb aquestes dues aptituds pots jugar en qualsevol equip, i encara més si ets bo.

Com veus el futur de la selecció d'Euskadi?

No ho sé, per part meva he fet tot el que he pogut. Seria bonic que no s'aturés aquesta tradició, ara gairebé juguem cada any partits. Ara bé, són les federacions mateixes les que han d'arribar a acords amb la Federació Espanyola de Futbol, i això ja no depèn de nosaltres. No et donaré, però, la meva opinió sobre la selecció basca o l'espanyola. La meva opinió la saben les persones que vull que la sàpiguen, igual que en els temes polítics. Ara per ara la Federació Basca depèn de l'espanyola i mentre no canviï, la situació serà la mateixa que ara.

"Cruyff és un creador" Ara que ja han passat uns quants mesos i que l'ambient s'ha tranquil·litzat, com definiries l'etapa de Cruyff al Barça i com valores aquesta sortida accidentada que ha tingut? A vegades les situacions vénen i en un club com el nostre, t'arrosseguen. Sempre he dit que el Barça té grans extrems, tant positius com negatius, i la situació va arrossegar Cruyff d'aquesta manera. Sobretot, el que jo crec és que, a banda d'actituds i maneres de ser, el cert és que en els últims dos anys no havíem guanyat cap títol. I ja se sap que quan guanyes tot és bo i quan perds tot és dolent. Des del punt de vista esportiu, jo crec que la història ho dirà, però em sembla que Cruyff ha imposat una filosofia del futbol que era necessària i en línies generals, la seva vinguda a l'Estat espanyol ha estat positiva, no tan sols per al Barça, sinó també per al futbol en general. Tant de bo hi hagués molts entrenadors que tinguessin la seva filosofia del futbol, perquè això beneficiaria l'espectacle i sobretot el gaudi i la creativitat. Si he de dir com defineixo Cruyff, et diré que és un creador, i això és el que fa falta. Tu també ets partidari del futbol espectacle? No, cadascú té la seva filosofia i cal respectar-la. Ara tenim en Robson i ell té una mentalitat totalment diferent. Nosaltres som professionals i aquí el que cal és guanyar. En el moment que no guanyes res durant dos anys es fa molt difícil la continuïtat de qualsevol entrenador i de qualsevol jugador.

Què esperes de Bobby Robson, tu que has començat l'any assegut a la banqueta?

Bé, per ara ningú no m'ha assegurat que amb Cruyff hauria estat ara jugant. Accepto el fet de ser a la banqueta, però això no vol dir que em resigni a no jugar. Em trobo bé, el més important és això. Tinc una edat com per ser molt analític, tinc les meves creences sobre per què no jugo, però això no em serveix ni per buscar excuses ni per a res. Ara he de tenir una actitud com la que he tingut sempre: treballar. L'any és llarg, cada cop hi ha més exigències, més partits i si algun dia tinc l'oportunitat, he d'aprofitar-la fent el que he fet sempre. Sóc una persona positiva i l'experiència em diu que ja arribarà la meva oportunitat. Per tant, esperaré.

Com et planteges el futur?

Jo visc el present. Alguna cosa hauré après de totes aquestes coses, independentment de jugar a futbol. El futur no m'espanta gens ni mica. Crec que si he estat capaç de lluitar en un món tan competitiu com el futbol, em sento capaç de lluitar en altres àmbits. Penso que tinc moltes possibilitats, molts projectes. Conec molta gent i ho torno a dir, no m'espanta gens el futur.

Però, en qualsevol cas, serà un futur lligat al futbol?

No crec que ho sigui directament. Ara per ara, m'agradaria quedar en un segon pla. Fa molts anys que sóc en primer pla i això crema molt, afecta molt la família i la teva vida diària. Així doncs, un descans és bo. Aquesta és la idea que tinc, després ja caldrà veure les circumstàncies concretes.

Et quedaràs a Catalunya?

En principi, crec que a curt termini el meu futur és aquí.

This page hosted by Get your own Free Home Page