Autonomia, igual o pitjor
Des d'un punt de vista molt general, habitualment es demana a l'Estat tres coses:
- Lideratge per afrontar els problemes, sobretot els econòmics relacionats amb la competitivitat i la desocupació.
- Equipament o inversió pública en un país condicionat per una mancança històrica en aquest sentit.
- Una burocràcia que administri i ofereixi serveis, bo i facilitant el lliure i segur desenvolupament de l'anomenada societat civil.
Suposo que quan els polítics i el conjunt del poble basc reclamaven sobirania fiscal i autonomia política, pensàvem -de manera un xic confusa però vehementment- que un cop Euskadi tingués el seu govern i la seva administració corresponent, augmentarien dràsticament els fluxos d'inversió pública i afrontaríem la crisi econòmica; aquesta crisi que ja aleshores estava llençant per terra un model industrial de desenvolupament econòmic protegit.
Cal dir, però, abans de res, que Euskadi s'ha dotat d'un govern i d'una administració considerables, ha invertit força -fins a la darrera gota- i no ha fet absolutament res per aturar una imparable decadència que ens està abocant a ser un país amb escàs futur.
Les eleccions, fetes a mida pels polítics, han invertit l'ordre de prioritats que la societat -i el sentit comú hauria establert per imposar un altre ordre: el dels partits polítics i respectives clienteles, i el que també es dedueix de seguir una línia de mínima resistència. És evident que resulta més fàcil abarrotar passadissos i despatxos oficials de funcionaris -que en bona part no tenen res a fer- que no dissenyar un projecte de país i fer-lo funcionar.
Si no fos per Maastricht i els especuladors monetaris, la nostra
i totes les administracions haurien seguit creixent indefinidament, engolint
la pressió fiscal i el deute públic i ignorant veritats tan
emprenyadores com l'"efecte desplaçament" -la inversió
privada es substitueix per despesa corrent. Així doncs, a banda de
consideracions patriòtiques, l'experiència d'autogovern limitat
al País Basc resulta el mateix saldo del seu equivalent a Madrid.
No podia ser inferior. Fins i tot pot afirmar-se que s'han copiat limitacions
i defectes en lloc de possibles virtuts que l'Administració central
pogués tenir. Nova però caduca. Nova de trinca, la nostra
administració està ja avui necessitada d'una reconversió
no menys dràstica que els exemples de la naval o la siderúrgia:
en sobren gairebé la meitat. I no estic exagerant. Entre el que no
fan, el que no fa falta que facin i el que no haurien de fer a cap preu,
la meitat de funcionaris de la llustrosa i lluent -i molt ben pagada- Administració
autònoma basca són un mal afegitó. Però han
vingut a quedar-se, com els alienígenes que aperiòdicament
envaeixen els Estats Units. Per sempre. I no hi ha manera de fotre'ls fora,
a cops de jubilacions anticipades.
Ja que a l'Administració no se li pot demanar raonablement que posi ordre ni tan sols a casa seva i desenvolupi une certaine ideé del nostre bell país on conviuen tots els colors del verd, he arribat a la conclusió que abans, amb l'Administració central, vivíem millor. Les administracions, com més lluny molt millor; i ja sabem que la central tenia inclinació a voler fer-ho tot des de Madrid. Recordarem amb nostàlgia aquells temps -anys setanta- en què una administració que amb prou feines controlava el 15%, el PIB i que "no feia arribar res", va permetre o va tolerar el desplegament impetuós i un xic àcrata de la societat per espavilar-se com podia. Esperem que Maastricht ens ofereixi en el futur la mateixa oportunitat.
En certa ocasió van preguntar-me quines podien ser les línies generals d'uns nous generosos plans d'ajuts a les empreses. Vaig respondre que la millor mesura consistia en rebaixar els impostos. Res del que s'ofereixi a una empresa mai no compensarà allò que se li pren via impostos i cotitzacions socials. És més o menys la resposta d'aquell biscaí de final de segle quan li van preguntar què entenia per concert econòmic: "Molt fàcil: concert econòmic és igual a no pagar". Els nacionalistes bascos i tota la societat que reclamava més autonomia, mai no haurien d'haver-ho oblidat.
Antton Perez Calleja
Economista
This page hosted by 
Get your own Free Home Page