El Comitè Olímpic de Catalunya, deu anys després

A primera meitat dels 80, l'equip municipal de l'aleshores alcalde Narcís Serra va plantejar-se la possibilitat que Barcelona optés per ser seu dels Jocs Olímpics de 1992. Simultàniament uns ciutadans de Catalunya vam començar a estudiar la repercussió que podria tenir un esdeveniment -inicialment barceloní- sobre el conjunt del país i de l'esport de Catalunya. Amb aquesta preparació, el dia 17 d'octubre de 1986, la nominació de Barcelona va ser el tret de sortida d'una cursa de dos equips amb projectes compatibles, però marcadament diferenciats: la preparació dels Jocs de Barcelona i el reconeixement del Comitè Olímpic de Catalunya (COC). Amb el primer objectiu es donava una empenta a la remodelació territorial, econòmica i esportiva de la ciutat. Amb el segon es recuperava l'antic projecte de potenciar l'organització esportiva de Catalunya fins assolir el seu reconeixement olímpic. Els dos projectes van sortir plegats, però tenien dinàmiques massa pròpies per poder anar junts. A la 97ena sessió del Comitè Olímpic Internacional -Birmingham, juny de 1991- el COC rebia la confirmació oficial que no seria reconegut abans dels Jocs de Barcelona. Allà mateix, els dirigents del COI van demanar al COC que formuléssim propostes per fer present Catalunya i el COC durant els Jocs. El canvi tàctic va ser evident: treballar per l'èxit d'uns Jocs de Barcelona que no amaguessin la realitat nacional de Catalunya amb l'objectiu estratègic del reconeixement d'un comitè nacional olímpic per al nostre país.

Els Jocs van passar. L'èxit de l'organització, la bogeria que generava el frec a frec de masses als estadis i les 22 medalles dels esportistes espanyols, esperonats per centenars de banderes espanyoles, van projectar mediàticament tres personatges: el rei Joan Carles, l'alcalde Maragall i el president Samaranch. La projecció internacional de Barcelona fou d'un 57%, la de Catalunya d'un 24'6% i la d'Espanya d'un 16'3%. L'esport català, aquells quinze dies, va ser espanyol. Així estava previst, i així havia de ser.

Acabats els Jocs, però, més enllà d'ideologies i de sentiments, era l'hora de reprendre la tasca per al reconeixement del COC, en sintonia amb la necessitat de potenciar el país esportiu i el seu reconeixement internacional. Des de l'any 1992, el COC treballa en l'àmbit de l'esport de Catalunya en tres eixos: la difusió dels valors de l'olimpisme a l'esport base, la competitivitat internacional de l'esport federat i la promoció i millora de l'organització esportiva. El COC pot fer aquesta feina gràcies a la confiança del suport majoritari de la població de Catalunya, malgrat les dificultats de la crisi econòmica postolímpica i la manca d'encaix de Catalunya en el conjunt d'Espanya. El reconeixement olímpic del COC no serà a curt termini. Mentrestant, s'avança positivament en la valorització de l'esport de casa nostra, condició indispensable per assolir el reconeixement olímpic.

Ignasi Doñate és president del Comitè Olímpic de Catalunya (COC) 1996