Loquillo: "La revolució comença en un mateix"

José María Sanz, Loquillo, va néixer fa 35 anys al barri barcelonÍ del Clot. Fa gairebé dos metres d'alçada, sempre llueix tupè i vesteix de negre. S'abilla amb arrecades de pirata i anells de calavera. Tots aquests elements li donen un aire un xic dur i desafiant, però Loquillo -o el Loco, com li diuen els amics- és un home sensible, culte i compromès amb la seva època. S'autodefineix com un apàtrida que prova d'aprendre de tots els llocs per on passa. Se'l pot trobar en clubs de motoristes i entre els seus millors amics hi ha directors de cinema, polÍtics, intel·lectuals, poetes, punkies i presidiaris. Des de fa molts anys Loquillo està estretament vinculat al País Basc i la seva relació amb l'escriptor Bernardo Atxaga promet ser fèrtil

Loquillo és un personatge molt vinculat al País Basc. Què en penses de la situació que s'hi viu actualment?

Jo he signat el contracte per la pau d'Elkarri i en les actuacions que fem als teatres hem proposat de posar el seu logotip en un costat del cartell. He rebut moltes crítiques per donar-li el meu suport i per buscar un diàleg per la pau. Crec, però, que el tema basc és un tema que, per sobre de tot, pertany als bascos. Opinar sobre això només ho pots fer si vius allà una temporada pel cap baix, per adonar-te de moltes coses i perquè crec que existeix una gran manipulació en els mitjans de comunicació sobre la qüestió basca. Jo sempre diré que, si a mi el País Basc em necessita per alguna cosa, jo seré allà, però mai no faré un judici de valor sobre el tema.

Penses que la situació d'Euskadi té una solució possible?

El problema basc té una solució senzilla, però crec que existeixen diversos interessos perquè no hi hagi cap resolució. Penso que el tema basc no és un problema d'actituds nacionals o actituds de cultura, és un problema de diners i a ningú no l'interessa que el País Basc sigui una potència industrial i econòmica. A ningú no l'interessa perquè, segons forces ocultes, es convertiria en un perill. Hi ha molta gent interessada en què Euskadi continuï sent un país pobre on es reflecteixi el fantasma del terrorisme. Crec que els representants polítics de totes les formacions basques tenen molt a dir, si realment creiem en la democràcia i en la representació d'uns partits polítics. Ells han d'asseure´s i resoldre els seus problemes i evidentment, en aquestes converses, no poden haver-hi opinant persones que viuen a Madrid o a Sevilla, perquè no en saben res, ni els entenen, ni els afecten.

D'on et ve la relació amb l'escriptor basc Bernardo Atxaga?

Va ser molt curiós perquè vaig saber que Bernardo tenia el meu primer disc i suposo que hi ha coses que acaben coincidint. El fet d'haver pogut treballar amb Bernardo va ser realment increïble perquè, a més, també va sortir al vídeo i va oferir-se a fer de taberner servint sidra. La nostra intenció era poder fer un poema de Bernardo i fer-lo possible per a la resta de l'Estat, tot i que en el llibre seu corresponent ja hi era la traducció. Volíem donar a conèixer aquell tipus de poetes que no estaven ubicats globalment, que es deia que eren d'aquí i d'allà. Quan vam fer el disc, vam procurar de donar la volta a tot això i que, des d'Octavio Paz a Gil de Biedma, tots els poetes tinguessin el mateix sentit.

Creus que a Catalunya la gent coneix la realitat basca tal com és o es rep una visió "diferent" de com sÓn les coses?

La desinformació que hi ha sobre el tema basc a tota la resta de l'Estat és absoluta. Moltes vegades he recomanat a gent que vagi a Euskadi i després, quan tornen, et diuen molt sorpresos que la gent és molt maca. Aleshores dius: " I què et pensaves, que anaven amb metralleta?" Hi ha coses molt curioses: es parla de la violència de Jarrai al carrer i a Barcelona els skins-heads maten, i és molt fort. Qui parla d'aquesta altra violència? Durant els caps de setmana li trenquen la cara a un munt de gent i ningú no diu res, i ens estan col·locant la violència de Jarrai. Si us plau, ja n'hi ha prou de doble moral.

Com veus la situació del rock basc ara i aquÍ?

El rock ha tingut sempre una càrrega política important i és ògic perquè el rock'n'roll viu allò que passa al carrer. És evident que en el procés de normalització de les llengües de l'Estat espanyol l'euskera ha estat sempre per sota del català, perquè el català no és perillós.

Penses que la música cantada en les altres llengües de l'Estat hauria de tenir més ressò?

Per descomptat que sí. Com a ciutadà que paga impostos, m'irrita que escoltis qualsevol emissora i trobis música anglosaxona i música en castellà, però no escoltis música en català, en euskera o en gallec. Això em diu bastant per on van els trets. En lloc de gaudir d'una sèrie de cultures que tenim a l'abast, optem per una actitud de posar una muralla. S'ha perdut el moment excepcional que va produir-se en reconèixer totes aquestes cultures, desenvolupar la seva llengua i fer-la assequible. Si vens aquestes cultures com a coses estranyes, ningú no voldrà apropar-se a elles però, en canvi, jo m'he d'empassar les curses de braus, les processons i la musica folklòrica del sud d'Espanya. No tinc accés a conèixer la cultura basca, ni la gallega ni la catalana i l'altra sí. Considero que podríem ser molt rics culturalment i no en som perquè es continuen mantenint els mateixos canals que hi havia durant el franquisme "una, grande y libre" i aquesta és la raó de tot.

De tota manera tu has estat criticat per no cantar en català. El rock català és el que es fa en català i el basc és el que es fa en basc?

Has de poder expressar-te de la manera que millor ho facis. En el meu cas, jo m'expresso millor en castellà perquè vaig anar a una escola on em van ensenyar en castellà. El català que jo sé és el que he après al carrer i que els "entesos" de la llengua consideren que és un català no vàlid. Tota llengua, tota cultura, ha de barrejar-se i ha d'assimilar. Això la fa rica. Però en el nostre país, això s'està convertint en una mena de batalla, quan el que realment és important és que la gent parli i s'entengui. Quan una cançó està ben feta, és igual de bona si es canta en una llengua o en una altra.

Parlem del teu darrer disc. Què és exactament Tiempos asesinos?

És un acte de resistència i d'afirmació com a grup, com a banda diferent després d'una trajectòria de setze anys. El que busquem amb aquest disc és recuperar una actitud musical que ja no es realitza en aquest país. És un disc que surt en un moment molt determinat: la fi del segle, i evidentment el títol hi té molt a veure. És la visió que té una banda de rock sobre les actituds individuals i sobre la gent que viu al marge o es considera inadaptada, però no des d'un punt de vista marginal. Tiempos asesinos parla de situacions i personatges en un moment determinat, personatges que tenen al darrera un background important.

Creus realment que aquests Últims anys del segle són "temps assassins"?

Crec que el nostre país està vivint la pitjor situació que ha viscut des de la transició. Es va fer un camí de quinze anys cap endavant i ara s'està fent el mateix camí, en cinc anys, cap enrera. Sóc d'una generació que no pertany al maig del 68 ni a la dels joves absolutament preparats, en conseqüència em sento com si m´haguessin pres el pèl. Aquells que ens vam creure que era possible alguna cosa millor, suposo que l'única actitud que ens queda són les trinxeres o les barricades d'una manera utòpica. Només podem canviar l'entorn i potser, a partir d'això, podrem canviar alguna cosa més. Però diguem que el somni democràtic d'aquest país ja s'ha acabat, parlar de democràcia és ara una utopia.

Aleshores penses que ja no es poden canviar les coses?

No. Les úniques postures per les quals val la pena de lluitar són les individuals i l'única manera de poder canviar algunes coses és a partir d'un mateix. Quan tu aconsegueixes tenir això molt clar, pots tenir alguna cosa a veure amb altra gent que també pensi així. No crec en falses promeses ni en conviccions "d'anem a fer alguna cosa", ja ens han enganyat prou i no crec en aquesta actitud de "som-hi". Desgraciadament, en aquest país, en les postures col·lectives acabes pagant un alt preu per ser cap de cartell, per dir-ho d'alguna manera. Jo no em sento, en absolut, ni apòstol ni profeta. Crec que la revolució comença en l'interior de cadascú.

En el teu darrer treball, La vida por delante, vas donar descans a la banda i vas oferir un disc de poemes de Gil de Biedma, Octavio Paz, Bernardo Atxaga i Pablo Neruda, entre d'altres. Què va significar per a tu aquesta experiència?

En primer lloc, un descans necessari perquè no volia que la banda es convertís en una mena de marca registrada. El grup havia arribat al punt que era un negoci constant i nosaltres ja no contàvem com a persones. Llavors vaig decidir que allò s'havia d'acabar. Aquell no era el motiu pel qual nosaltres vam començar a tocar. Vaig deixar un temps de descans i vaig fer una cosa que tenia moltes ganes de fer. Això ha servit per tornar amb més força.

Podrem escoltar aviat un disc de Loquillo en català, basc i gallec?

Estic treballant en un projecte amb l'escriptor i músic Gabriel Sopeña, que ja va treballar amb mi a La vida por delante. Suposo que serà una feina d'un parell d'anys. Serà molt dur perquè hauré de recitar en gallec i en euskera, i en gallec encara, però en euskera em costarà una feina important. De tota manera, hem pensat que és una idea necessària per trencar esquemes. Les cultures són aquí per aprendre-les i quanta més cultura tens, més persona ets.

This page hosted by Get your own Free Home Page