M’han demanat que escrigui sobre el Xavier Miserachs fotògraf, ja que vaig tenir el goig (també l’honor i el luxe) de treballar amb ell. No diré res, per tant, i em costa, del seu somriure discret i candorós, ni dels ulls que obria com dues taronges (havia mirat molt, però no va perdre mai la capacitat de sorpresa); no diré res, tampoc, de la seva intel.ligència bondadosa i concessiva, del seu caràcter esponjós, de la seva veu de cantant vergonyós de boleros, del sentit delicat de la ironia No parlaré tampoc del seu llibre "Fulls de contacte", que vaig sanament envejar, llegint-lo, de tan ben escrit que el trobava. Hi ha personatges que deixen una gran obra, però també una vida o polèmica o desagradable o anodina. Xavier Miserachs deixa una vida intensa, esplèndida i amable al seu darrera. Moltes dones l’han plorat, i no solament aquelles que el van conèixer a fons; molts homes l’hem plorat també. Unes i altres vam admirar-lo, per la seva obra, exitosa i aplaudida pels entesos, però sobretot perquè sabia collir les roses de la vida i, sense fer-se el mestre o exhibir-se, sabia repartir-ne el perfum. Josep Pla va dir que la vida és "amarga" i tenia raó; però al costat d’en Xavier, la vida, sense ser artificialment dolça, era perfumada, sensual i tranquil.la.

No sóc expert en l’art de la fotografia, però hi ha un parell d’idees que, observant amb detall l’obra d’en Xavier Miserachs, sempre em retornen. La primera és la més difícil d’explicar. Té a veure amb l’art contemporani, que ell va criticar sarcàsticament en una entrevista que vaig fer-li a "Presència", abril de 1998, pocs mesos abans de morir. Allà es burlava, una mica fart, de les "creuetes de Tàpies" i dels "detritus" de la llarga tradició de les belles arts: "l’art és com un globus rebentat que no acaba de desinflar-se i algú li dóna un copet i va fent saltirons patètics". Estava preparant el seu últim llibre sobre fotografia on va escriure, sense saber-ho, el seu testament estètic. Era crític amb l’art contemporani que es fa ara (i, per tant, de la fotografia desrealitzada, completament separada de la representació, autista), però això no vol dir pas que ell fos un defensor del verisme fotogràfic o, dit en clau artística, del "figurativisme". Em sembla, més aviat, que era un fotògraf ple de sentit comú: defensava la necessitat de vincular la fotografia a la realitat (d’un paisatge social o natural) però això no impedia que aquestes mateixes fotografies poguessin ser mirades com a formes independents, deslligades del contingut que portaven. El que vull dir és que Miserachs feia compatible la mirada exterior, figurativa, i la mirada interior, abstracta o mental. Miserachs tenia un ull fascinat pel paisatge exterior, social o geogràfic, i un altre d’intern, propi d’aquell que vol crear formes noves, al marge de la realitat (formes que remetin a elles mateixes, en la millor tradició de l’art abstracte). Això és molt evident en les fotos de l’obra "Empordà, llibre de meravelles": allà hi ha el fotògraf que es diverteix amb la gent o s’enamora del paisatge, però també el buscador de geometries, de paral.lelismes, d’antítesis, de paradoxes i de constrastos visuals o cromàtics. Hi ha unes parets, per exemple, d’uns carrers de Fonolleres, en primer pla, que semblen, precisament, teles informalistes de les millors èpoques de Tàpies o Cuixart.

M’ha faltat temps per conèixer-te.

Una cent vint-i-cinquena part de segon. Una mare amb el seu nadó passa prop d’uns nois que juguen a futbol, la pilota surant en l’aire, a Belfast. Clic. A Orlando un mim embolicat en una esfera transparent, es para en el temps en un vermell intens. Clic. A Vevey, Suïssa, on reposen les restes del genial Charlot, la seva estàtua, després de vint-i-cinc anys de la seva mort, segueix imitant, irònicament als vianants que passegen vora el llac. Clic.

A vegades és només una intuïció, una escallimpada, un vist i no-vist,. Un retall d'ombra, un gruix, una espurna de llum sobre no-res. I es produeix l'encanteri, el pessigolleig a l'esquena i als dits i als ulls... Massa dies sense agafar la càmera!

Aquesta fotografia pertany a un conjunt d’imatges realitzades un migdia del mes d’agost de l’any 1977, a la ciutat de Lisboa.

El fotògraf seguia la petja d’una història i d’un personatge impossibles. Tenia l’encàrrec de traslladar en imatges reals el que no era res més que la percepció d’un somni. Hauria d’il.lustrar les dotze hores de vida, del protagonista de la novel.la Rèquiem de l’escriptor italià Antonio Tabucchi.

Vagarejant per places i carrers estrets m’entregava al flux de l’atzar sense cap lògica, aturant-me en els espais més immòbils, espais que no tenien res a veure amb el temps real.

Ell deia que li agradaven les fotografies que mostren la realitat.