O potser no té res a veure. Però de totes maneres, algun sentit especial havia de tenir, per ser capaç de reconvertir en ironia el que per tants d'altres testimonis dels dolorosos anys de la postguerra, haurien estat només escenes d'una realitat dramàtica, quan no tràgica.

La ironia, l'humor, saber trobar encara que fos difícil el costat més tendre i respectuós de situacions i de persones, va ser una constant, no només en la seva obra fotogràfica i en el seva manera d'escriure i de contar-nos amb paraules el que ja ens havia dit en imatges, sinó també, en la seva vida personal i sobretot en la relació que sabia establir amb amics i coneguts.

Ell n'era ben conscient d'aquesta ironia, vingués o no vingués de la medicina, i fins i tot, de vegades, en les seves debilitats més evidents, en feia bandera. Li agradaven les noies distingides i de casa bona, i a poder ser que tinguessin un punt de cursileria, la indolència i frivolitat de les quals li semblava l'expressió més intensa de la seducció. N'era tan conscient d'aquella debilitat seva i en feia tanta broma, com de la intransigència i el rebuig que mostrava pels homes amb les mateixes característiques.

Aquesta ironia el va acompanyar sempre, no només al moment de jutjar els propis gustos, preferències i contradiccions, sinó també, i d'una manera encara més clara, durant la transició política d'aquest país, en el canvi de les ideologies i en l'ensorrament de moltes d'elles, en l'acceptació de geografies desconegudes i de paisatges humans, en les transformacions que es produeixen al carrer i que no sempre són consequència de canvis polítics, i sobretot, en l'acceptació del seu destí truncat tan a deshora.

I a la ironia, hi afegia la tendresa i la capacitat de demostrar-la i de practicar-la amb l'objectiu, la paraula i el tracte que mai no varen estar renyits amb la precisió i el do de saber veure la realitat amagada de les coses i dels sentiments. Gràcies a la ironia i a la tendresa, i potser també, ara sí, als seus coneixements mèdics, va ser capaç de mantenir la clarividència i la tranquilitat que li van permetre un trànsit més planer: viure amb pau la pròpia mort i poder dir adéu als que estimava.


                                                                                                                                Rosa Regàs i Oriol Regàs