El dia que amb en Xavier Miserachs, vàrem assitir a l’enterrament del nostre estimat Català Roca, no vaig poder deixar de fer-li el comentari "ad hoc" molt típic de la nostra relació: "mira Xavier, com que en Català tenia vuit anys més que jo, i jo en tinc nou més que tu, doncs ara em tocarà a mi". Ell, davant del que la lògica del meu comentari, tan català -ja que un andalús no l’hagués fet mai-, no va voler fer cap compliment, ni dir allò de: "això no se sap mai, la voluntat del Senyor és inesbrinable". Només va contestar: "bueno"; o sigui que amb en Xavier va quedar molt clar: em tocava primer a mi, i ell hi estava d’acord. No era matèria opinable.

Els biògrafs i historiadors no concreten l’any que en Xavier i jo ens vàrem conèixer. Només ell podria aclarir-ho. Jo no sé si la primera vegada va ser als locals de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya o a la terrassa del bar Marítim de Cadaqués, aguantant una bronca d’en Pere, l’amo, que tot sovint ens escridassava amb el seu lema: "Estic fart de forasters", que a nosaltres, barcelonins-massoques, ens feia tanta gràcia. Sovint comentàvem que va ser tan divertit que ens haguessin despatxat del restaurant de les Galiotes, després d’haver fet la "comanda" de nou "oquemacus", perquè rèiem a taula.

Potser de Cadaqués ens agradava que la carretera fos tan dolenta (abans que l’arreglessin els americans de "la base") o que l’aigua sortís salada per les aixetes i aquestes circumstàncies feien que no hi anessin massa famílies amb nens petits i cunyades i tietes que destorben tant a les platges. Cadaqués ens agradava perquè tot era incòmode. En Xavier i jo hi vàrem començar anar com a "okupes", si no ens deixaven dormir a casa d’una o altra de les amiguetes d’en Xavier, dormíem dins del meu "siscents", això sí, nou de trinca i amb volant de fusta, perquè estava "trucat" per la casa Nardi…

No se sap qui ens va presentar però teníem massa afinitats per resistir una mútua atracció. Una de les primeres vegades que hi vaig "pujar" sol, va ser perquè en Xavier va descobrir una nena que es deia Teresa i que ell "sabia" que m’agradaria molt, i així va ser, per poder-la retratar en el cementiri o a les roques del Cap de Creus.

Les roques de Cadaqués ens servien de "background", de fons, per retratar encenedors Flaminaire, ampolles de colònia dels Puig, joies, etc. En aquells desolats paratges ens quedaven super-artístiques.

Les nenes, també. En Xavier va immortalitzar allà, totes les nanes de bona pinta de Barcelona i "part de l’estranger", com s’acostuma a dir. Jo, pels anys 50, era un entusiasta colonitzador d’Eivissa i Formentera, però allò es va anar acabant als inicis dels seixanta.

En Xavier em va introduir en el grup d’agitadors culturals de "Cadac’s" (com es deia en pijo), i jo em vaig deixar davallar per la relliscosa pendent. En Xavier tenia diverses "novietes". Jo la que li envejava més era una que tocava el piano. Encara no sé perquè vàrem arribar a ser tan amics. Quan el vaig conèixer, vaig adonar-me de seguida que ell era més circumspecte que jo. Més mesurat i més culte, per aquest "barnís" que et dóna la universitat. Jo li explicava, que per aquesta circumstància, tenia un afany desmesurat per tractar sempre amb gent més intel.ligent que jo. Li retreia que preferís anar a jugar al tennis amb uns amics molt "tontos" que tenia, dels que no en podia treure cap benefici intel.lectual. Ell em responia que jo era un aprofitat. Jo li deia que sí, perquè jo no havia pogut tenir la sort de passar per la universitat.

De totes maneres a en Xavier no li agradava gens discutir de res. Odiava la controvèrsia, la polèmica, fins i tot la dialèctica. Sort que el seu sentit de l’humor, que compartíem en tot moment, ens evitava tot problema. Hi ha coses que no entendré mai. Un dia en Xavier em va explicar que no havia "arribat" mai a les mans amb ningú, que no havia repartit mai "hòsties", perquè ens entenem. I jo li deia: "Ni durant la mili que vas acabar d’oficial?". Doncs, no. Jo no ho entenia. A mi sempre m’havia agradat, fins ben acabada la mili i una mica més, fotre un bolet, procurant sempre tenir la raó i ser el primer, perquè no s’hi poguessin tornar. En Xavier, no. Jo li havia d’ensenyar que en els meus artells, en els meus punys, hi ha petites cicatrius de batalles passades, dels meus primers vint-i-dos anys de vida...

Jo me’n reia de la seva afició d’anar pels boscos a caçar bolets. L’únic que trobava bé d’aquesta afecció és que hi anava amb en Rufo, el seu gos. Un dia m’hi va voler dur a mi i és clar, no en vàrem trobar ni un. Jo el vaig consolar dient-li: "Però, com vols que trobem bolets abandonats, aquí, per terra, si a la botiga del meu barri els venen a dues mil pessetes el quilo? I deu haver gent qualificada per trobar-los, però anant amb mi, no en trobaràs mai." Com sempre, davant d’una explicació lògica, en Xavier no discutia.

Amb la televisió li passava igual. No li agradava gens, i la revista "Hola", tampoc. Jo li explicava que precisament de la televisió, el que m’agrada més és la que se’n diu "telebasura", perquè deixant de banda que està molt ben feta, els programes com: "La parodia nacional", "El semáforo", "Esta noche atravesamos el Mitchubichi" d’en Pepe Navarro (i "sus juicios paralelos"), "Crónicas marcianas" amb el "Padre Apeles ataca a la tierra" són els programes que tant a Andorra o al País Basc, que podrien gaudir de la televisió francesa, s’estimen més veure, perquè l’espanyola és més divertida. Jo li explicava que només miro la televisió una hora al dia, després de sopar i abans i després d’un parell d’hores de lectura. Per tant jo no deixo que la televisió em "culturitzi". La gent que demana "cultura" a la televisió són uns enzes, perquè la televisió no és un medi per adquirir cultura i el que els passa és que els fa mandra de llegir. Si la televisió fos cultura "déu ens en guardi!" hi hauria gent que no llegiria mai ni aniria al cine. La televisió ja està bé com està i que no ens emprenyin als que la utilitzem com cal, com un lleuger entrepà, entre la veritable cultura. La televisió només ha d’informar i distreure per veure de tant en tant els culs de les ballarines o els "malalts de tele" de TV3. Això és el que és bo i desitjable. Hi ha gent que el llegir els fa perdre l’escriure, com deien els nostres avis.